Evangeli dominical

EVANGELI DOMINICAL

«Els meus ulls han vist el Salvador»
30-12-2017
«Els meus ulls han vist el Salvador»

En el marc de la gran solemnitat del Nadal, celebrem aquest diumenge la festa de la Sagrada Família. Perquè, en realitat, el Nadal va d'això: de casa, de família. Déu ve a viure amb nosaltres, planta la seva tenda, aixeca la seva casa, converteix el seu Temple en un lloc on qualsevol home s’hi pot trobar a gust, una casa acollidora en la qual el Misteri ens abraça i embolcalla i escalfa per dins perquè és trobada amb Algú que ha vingut a nosaltres. És el compliment de la promesa divina, ens ho recorda la primera lectura. El Senyor va oferir a Abraham una descendència, impossible d’entreveure des del punt de vista humà, i una terra. Així explica l’Escriptura els anhels més profunds de l'home, en els quals basa la seva vida, la seva recerca, la seva lluita. Tots busquem perpetuar-nos, no morir, i viure aquesta vida llarga i continuada en una terra que puguem dir que és nostra o on ens hi trobem “com a casa”. A ningú li agrada viure molts anys en una terra inhòspita, sols enmig de la multitud, sense ser estimats i sense ningú a qui estimar. La Sagrada Família, doncs, és aquesta descendència –la vida eterna– i també la terra, la casa, la llavor d'aquest altre món que és possible i que Jesús, precisament, ha vingut a inaugurar i continua amb nosaltres per fer-lo actual.

Ell és el fill de la promesa, com ens descobreix i anuncia l'Evangeli pel testimoniatge del vell Simeó i de l'anciana Anna, que són la memòria viva de l'Israel que confia i espera i, per això, rep el premi de contemplar amb els propis ulls i tenir als seus braços a Aquell que havia de venir. Com a creients, aquests dies també contemplem amb els ulls de la fe la casa que Déu ens regala per viure-hi. La Sagrada Família és, també, la nostra casa i la nostra família. Si reconeixem Jesús, aquest món es converteix en un lloc nou, envoltats dels nostres parents, germans i germanes. Fem experiència de ser fills per poder viure i tractar els altres com a germans de veritat. Tant de bo que els nostres ulls contemplin també aquesta realitat i, millor encara, que la puguem tenir en els nostres braços, això és, experimentar de debò que Jesús ha vingut a la nostra vida. 

» Primera Lectura

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 15,1-6.21,1-3) 

En aquells dies, el Senyor va fer sentir la seva paraula a Abram en una visió i li digué: «No tinguis por, Abram: jo sóc el teu protector. La teva recompensa serà molt gran.» Abraham li respongué: «Senyor, Déu meu, què em donareu? Jo me’n vaig sense fills, i l’hereu de casa haurà de ser Elièzer de Damasc.» Abram afegí: «No m’heu donat descendència i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.» Llavors el Senyor li va fer sentir la seva paraula i li digué: «No serà pas aquest, el teu hereu: serà el fill que naixerà de tu.» Després el Senyor el va fer sortir a fora i li va dir: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs, així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. El Senyor visità Sara tal com havia dit, i va complir en ella allò que havia promès. Sara va concebre i va donar un fill a Abraham a les seves velleses, just al temps que Déu li havia predit. Abraham va posar el nom d’Isahac al fill que li havia nascut, que Sara li havia infantat.

» Segona Lectura

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 11,8.11-12.17-19) 

Germans, gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isahac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isahac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d´aquesta veritat.

» Evangeli

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 2,22-40)

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, [complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir en ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.» El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.» Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat vídua fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.] I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

LECTURES DEL DIUMENGE


...........