Evangeli dominical

EVANGELI DOMINICAL

«Només vós teniu paraules de vida eterna»
24-08-2018
«Només vós teniu paraules de vida eterna»

La darrera part del capítol sisè del quart evangeli recull el debat final sobre el signe de Jesús de la multiplicació de pans i peixos per alimentar el nou poble de Déu en el desert. En realitat, tot gira sobre el propi Jesús: ell és el signe, el pa de vida que envia Déu com a fonament i aliment del nou poble que es reuneix al seu entorn. Ell és la Paraula que il·lumina i guia pel camí pel desert de la vida i també és la carn i la sang que fan sentir la presència i la força de Déu. Aquest llenguatge resulta incomprensible pels qui l’escolten: no accepten, en el fons, que Jesús procedeixi “del cel”, de Déu, perquè no s'adapta a les seves expectatives, perquè esperaven una altra cosa o no esperaven res d'aquest “cel” immutable i misteriós. Jesús, una vegada més, no se’n va per les branques i es centra en el problema: si això us fa dubtar, què fareu quan vegeu el fill de l'home tornar al Pare?, quan sigueu testimonis del seu lliurament, de la seva mort en creu i la seva resurrecció…  Els diu que encara els falta el millor, el que és definitiu, la prova definitiva que Jesús és qui diu ser, l'aliment que dona la vida eterna. L'essència de la seva realitat i misteri només s'aconsegueix gràcies a la fe, a l'acolliment real i veritable de la seva persona i els seus béns a través de la fe. Cal creure en la presència divina, en general, i en com es fa realitat en aquest home concret.

És una realitat de l'esperit que ens porta el mateix Déu: acceptar-lo i sentir-lo present i deixar-nos guiar per descobrir que Jesús és, de debò, l'únic que té “paraules de vida eterna”. Cal obrir-se de debò a tota la realitat, no solament a aquella que veiem, sentim, analitzem i pensem. Déu és part d’aquesta realitat i en Jesús “ha baixat” del cel per fer fer-nos veure qui som i assumim la nostra condició humana, en comunió amb Ell i amb els altres. Jesús, Pa de vida, salvació de Déu Pare, ens reconforta i convida a formar part del nou poble de Déu, la nostra autèntica família. Tanmateix, cal veure-ho, necessitar-ho i desitjar-ho de veritat.

» Primera Lectura

Lectura del llibre de Josuè (Js 24,1-2a.15-17.18b)

En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d'Israel, i cridà els ancians d'Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l'Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d'adorar el Senyor.» El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d'Egipte, d'un lloc d'esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu.»

» Segona Lectura

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d'Efes (Ef 5,21-32)

Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l'Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l'Església se sotmet al Crist, les esposes s'han de sotmetre en tot als marits. I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l'Església. L'estima tant que s'ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l'ha rentada amb el bany de l'aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d'estimar l'esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s'estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l'alimenta i el vesteix. També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l'Escriptura: «Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d'aquell moment, ells dos formen una sola família.» És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l'Església.

» Evangeli

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d'entendre'l?» Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d'això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l'home puja on era abans? L'Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.» Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l'havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do.» Després d'aquell moment, molts dels qui l'havien seguit fins aleshores l'abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?» Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»

LECTURES DEL DIUMENGE


...........