Evangeli dominical

EVANGELI DOMINICAL

" I el seguia camí enllà"
26-10-2018
" I el seguia camí enllà"

Els relats que hem escoltat els diumenges anteriors i el d’aquest tenen en comú que tracten, des de la perspectiva de les persones que es troben amb Jesús, de determinar qui és el veritable deixeble del Senyor, l'autèntic cristià en definitiva. Així, hem assistit a la trobada de Jesús amb “voluntaris”, persones molt motivades  que queden sorpresos, per dir alguna cosa, quan els revelava la veritable dimensió del que pretenen: deixar-ho tot (riqueses) i fins a si mateixos (desitjos de primacia i poder) i posar-se completament en les seves mans i del seu projecte diví. Avui, en canvi, Jesús es troba amb un altre home que no sembla interessat en el regne de Déu ni en la persona de Crist més del necessari. Es tracta d'el fill de Timeo, un pobre pidolaire per pura necessitat perquè és cec. Està allí, al costat del camí, totalment desinteressat de les novetats polítiques, teològiques i espirituals fins que sent que passa Jesús, el natzarè, de qui sí que ha sentit parlar. I el crida pel seu nom, sabent que és autor de prodigis i curacions extraordinàries, que és o pot ser el Messies, el ‘fill de David’, però aquest aspecte només li interessa si el pot guarir o ajudar d’alguna manera.

Sens dubte que no recordava el magnífic passatge de Jeremies de la primera lectura, ni va saber que pel seu costat estava passant aquell qui el feia veritat i realitat. Si en els germans Zebedeu Jesús va admirar la seva valentia i va apreciar el jove ric explicant-li clarament què els esperava als “voluntaris”, en aquest pobre i cec admira sens dubte la persistència i l'ànim amb què crida, camina i suplica. I quan li crida, el cec té un gest veritablement impactant: llança el mantell, la seva única possessió i protecció, i corre tan com pot cap a Jesús per expressar-li amb tota claredat el seu desig més íntim, vital i prioritari: ‘vull veure-hi!’. Davant de tots aquests gestos, des d'aquesta petició llançada decididament a ple pulmó, amb tota una vida de pobresa i foscor, Jesús no s’hi pot girar d’esquena i intervé perquè es faci el prodigi. I diu el relat que aquest home, el cec, al comprovar que veia es va posar a saltar d'alegria i ho “l’anava seguint” pel camí, impactat perquè ha tingut una experiència directa de la força del regne de Déu de les mans i la persona de Jesús. Ara hi veu, té llum, força i vida i decideix lliurar-se per seguir a aquest home, sense saber ni remotament fins a on, però amb la certesa absoluta que l’ha tocat la mà de Déu i li ha donat llum i vida per poder decidir, i ho fa, donant-se.

» Primera Lectura

Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)

Això diu el Senyor: «Crideu d'alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d'Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l'extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d'aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran.»

» Segona Lectura

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)

Els grans sacerdots, presos d'entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l'honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon. Tampoc el Crist no s'atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t'he engendrat.» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»

» Evangeli

Lectura de l'evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.» Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s'aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima't i vine, que et crida.» El cec llançà la capa, s'aixecà d'una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la teva fe t'ha salvat.» A l'instant hi veié, i el seguia camí enllà.

LECTURES DEL DIUMENGE


...........