Evangeli dominical

EVANGELI DOMINICAL

«El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.»
31-01-2020
«El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.»

Celebrem avui la festa de la Presentació del Senyor, que al tractar-se d’una celebració de Crist, preval al diumenge, dia del Senyor per excel·lència. Avui es recorda o, millor, se celebra la trobada entre Déu i el seu poble que relata l'Evangeli de Lluc. Jesús, Fill de Déu fet home per nosaltres, entra, de manera indiscutible encara que humil, en el Lloc, que significava per excel·lència el compliment de les promeses de l'Aliança. Perquè aquest era el significat del Temple: que Déu havia fet realitat la seva promesa, que havia fet sortir d'Egipte un poble d'esclaus sense esperança i els havia portat, a través d'un desert immens ple de perills, dels quals cada membre del poble va ser protegit i salvat, fins a la Terra que era per a ells, però que també es van haver de guanyar amb esforç, sofriment i sang. En tot el procés, l'essencial no era la donació gratuïta, sinó Qui el feia. El veritable regal era la mateixa Presència, companyia i, també, amistat divina. I la prova viva, impressionant, vuitena meravella del món, era el Temple, el Lloc de la Presència Sagrada. Allí pujava Israel per a pregar i, sobretot, retrobar-se amb aquesta Presència que els feia únics, que els feia homes.

L'Evangeli explica que el nen Jesús va entrar per primera vegada en aquest Temple, de manera discreta, humil, però clar, anunciada i proclamada pels profetes que venien al cas (hi ha una picada d'ullet en aquest gest ja que els profetes del Temple solien ser assalariats poc disposats a discutir la doctrina tradicional i aquí assenyalen ni més ni menys que una nova Presència). Déu es fa present en mig dels seus en la realitat d'aquest nen. Ara sí que veritablement es compleixen les promeses, però, al mateix temps, se substitueix el Temple, l'aparell religiós, l'estructura sencera per la relació personal amb aquest Nen, principi de la fi de la història, perquè significa la veritable unió o re-unió de l'home amb el seu Déu. Està bé que celebrem la importància d'aquesta trobada que sovint s'ha vist amenaçada en la mateixa història bíblica. Com quan el poble se abandonat per Moisès, quan puja a rebre de Déu les taules de la Llei, i vol "visibilitzar" Déu canviant-lo per un "vedell d'or" (Èxode, 32). Els profetes alertaven contínuament del perill de confondre el Déu d'Israel amb els déus que hi havia a la terra, déus nacionals sovint més simples, lògics i "racionals" que el Déu veritable, un canvi del qual sovint el poble ni se n‘adonava, com ens recorda la història d'Elies (cf. 1Re 18).

És essencial la relació personal amb el Déu veritable per a poder complir els manaments i viure l'Aliança. Per això avui també celebrem el Dia de la Vida Consagrada. Se'ns recorda que els religiosos no són -no han de ser- com els sacerdots que moltes vegades, segons l'exemple citat de Aarón, tan se’ls en dona el déu que serveixen. Els religiosos i religioses es consagren únicament al Déu viu, a aquest Crist que entra al Temple també per a habitar, canviar, substituir no a Déu, sinó el Lloc mateix. I Jesús és realment Déu perquè es lliura, es dona, ofereix tot el que és i té per a fer-nos, de debò, la seva família, el seu poble.

» Primera Lectura

Lectura del llibre del profeta Malaquies (3, 1-4)

Això diu el Senyor: “Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu, i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu , l’àngel de l’aliança que desitgeu, entrarà al seu temple. Ja ve, diu el Senyor de l’univers. ¿Qui resistirà el dia de la seva arribada? ¿Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Perquè serà com el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada: s’asseurà a fondre i a depurar la plata, purificarà els descendents de Leví, els refinarà com la plata y l’or. Des d’aleshores oferiran al Senyor una oblació digna, i les oblacions de Judà i de Jerusalem seran agradables al Senyor com ho eren abans, com en els temps antics.

» Segona Lectura

Lectura de la carta als cristians hebreus (2,14-18)

Els fills d'una família són d'una mateixa sang. Per això Jesús s'ha emparentat amb nosaltres per poder destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures, ja que, sotmesos com estàvem al temor de la mort, érem esclaus tota la vida. Noteu que ell no ha vingut per ajudar els àngels, sinó els descendents d'Abraham. Per això calia que es fes en tot semblant als germans, i així pogués ser un gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els pecats del poble. Perquè, després que ell mateix ha passat la prova del sofriment, pot confortar els altres que són provats.

» Evangeli

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (2,22-40)

Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer, sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici “un parell de tórtores o dos colomins”, com diu la Llei del Senyor. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: - “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.” El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: - Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.” Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida. Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.

LECTURES DEL DIUMENGE


...........