Notícies

NOTÍCIES

12-02-2018
Els Carmelites Descalços a La Bañeza (Lleó)
Es publica un llibre de la seva història

La dita  «d’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol» també es pot aplicar al patrimoni. La rellevància de monuments i d’altres petjades històriques acostuma a anar de la mà de la seva aparença física, del lloc on estan situats o de la imatge que en tenen els qui els contemplen. En canvi, n’hi ha d’altres que no es mouen en aquest nivell de la realitat i que només existeixen en la memòria, o en els documents, o, com a molt, en un grapat de restes escampades aquí i allà. Però no per això deixen de tenir importància. Segueixen sent eloqüents, potser més i tot, ja que recorden el destí de les coses humanes, fins i tot de les que eren poderoses i que, en el seu moment, van projectar una ombra formidable. Com ho va ser, de poderós, el convent dels carmelites descalços de la Bañeza, encara que avui no en resti ni una sola pedra. José Dionisio Colinas, cronista oficial de la ciutat, acaba de reunir totes les seves petjades històriques en un llibre que edita la Fundació Conrado Blanco.

«La veritat és que, en el meu interès per la història “bañezana” sempre vaig tenir aquest “cuquet” de saber com va ser exactament aquest lloc, puntal religiós dins de la fundació carmelitana, i que molts dels historiadors anteriors havien deixat per passat», informa, i explica que ja fa molts anys va començar a recollir «totes les notes i anotacions breus que anava trobant sobre el lloc aprofitant, en les meves visites als arxius, la recerca d'altres temes. Aquí i allà, sempre preguntava si tenien alguna documentació o informació sobre el convent de Nostra Senyora del Carme dels frares carmelites descalços que hi va haver a La Bañeza».

Investigador i historiador, Colinas Lobato aprofita l'ocasió d'aquesta entrevista per assenyalar que, al seu entendre, «és una pena» que, «després d'haver tingut en aquesta vila el “Archivo del Adelantado del Reino de León”, la informació documental de la que disposem sigui pràcticament nul·la, per la qual cosa tots aquests escassos textos que hi ha recollits hem hagut d'anar-los  a buscar als arxius de Lleó i Madrid».

Preguntat per la importància del convent i el fet mateix del seu naixement, el germà del poeta Antonio Colinas manifesta: «Crec que la necessitat d’aquesta fundació es deguda a l'expansió que en els seus començaments va caracteritzar a l'orde, per part de santa Teresa i de sant Joan de la Creu, i amb l'obstinació del pare Fra Gregorio Nacianceno». «Tot plegat va fer que es fundés el convent en aquesta vila del Regne de Lleó amb el suport del comte de Miranda, l'ajuda d'alguns benefactors i l'autorització règia de Felip II», prossegueix, i pel que fa a la seva ubicació exacta, motiu de no poques controvèrsies, es refereix a uns primers passos gens fàcils. «Van sorgir dificultats pel fet d'on situar-ho, a les que s’afegiren les lluites i enemistats mantingudes amb altres ordes religioses». I amplia: «Primerament va tenir la seva seu a l'anomenat Hospital de la Vera Cruz el 1595. Però, a causa del mal estat d’aquest lloc, les autoritats del moment van buscar un altre espai extramurs, en un paratge anomenat ‘el Paramito’».

La pregunta obligada és si queda alguna cosa, alguna resta recognoscible, d'aquest actiu convent, sigui moble o immoble. «Pel que fa al terreny, amb l'arribada de la Desamortització, el solar i l'horta van sortir a subhasta, i els va adquirir Eugenio Gutiérrez, el qual el va anar venent per parts, com a solars, donant lloc a la formació d'un nou barri, el de San Eusebio, conegut també com a barri del Carmen. D’aquesta manera va desaparèixer completament aquest  insigne cenobi carmelità». Però Colinas Lobato n’ha seguit la pista, i no només de l'exterior, sinó també dels interiors: «Tots els seus utensilis, així com la biblioteca, els quadres, la imatgeria, els relicaris, etcètera, es van anar dispersant. Entre ells hi havia cartes de santa Teresa de Jesús o el llibre manuscrit Subida al Monte Carmelo, de sant Joan de la Creu, que el pare Domingo de la Madre de Dios rebé a Valladolid de mans d'una monja i portà a la Bañeza l’any 1627».

Els ‘supervivents’

Això sí, unes quantes mostres d'art sacre es van salvar de la desaparició total i es poden contemplar en diversos espais. «Pel que fa a la pintura, al Museu de Lleó hi ha “Orisgonta” i “David i Goliat”; a la capella de la Cofradia de Nuestra Señora de les Angustias de la Bañeza hi ha diverses teles amb escenes de la Passió i una que representa a sant Tomàs es avui es pot veure al Museo de las Alhajas», comenta José Dionisio Colinas, recordant que, pel que fa a escultura, «tenim la gran sort de poder comptar amb la talla de la Pietat, que es guarda a l'església de Santa María, i que abans estava a la capella del convent, propietat de Juan de Mansilla i obra del gran escultor Gregorio Fernández; una Santa Teresa, que alguns atribueixen també al mateix Gregorio, i la primera talla i representació del venerable pare fra Joan de la Creu, obra de l'escultor Diego de la Peña».

És complicat poder a saber quants monjos van arribar a residir al convent, «però el seu nombre devia ser, sens dubte, molt alt durant els seus gairebé tres segles de vida. Algun dels quals, per cert, de santedat rellevant, com Gregorio Nacianceno, Francisco de Jesús ‘Capela’, Pedro de San Ángelo, Domingo de la Madre de Dios o Jesús de María ‘Quiroga’». «Jo diria que va ser un convent importantíssim —valora— ja que per aquí hi van passar monjos de trajectòria teresiana i santjoanista. D'aquí el fet d'haver comptat amb cartes de la Santa o amb el testament del seu germà Lorenzo de Cepeda per ser exhortat».

El cronista oficial de la ciutat “riberiega” parla del seu llibre com «d’una obra de consulta que pot ser motiu de noves recerques», i que no solament conté documents, referències i notes biogràfiques sobre el convent i els seus habitants, «sinó també dels seus benefactors, com és el cas de l'insigne i benefactor banyezà Juan de Mansilla Fernández».

De totes maneres, com que a nivell popular l que més sorprèn són els fets que van conduir a la desaparició del convent, Colinas els desgrana així: «En primer lloc hi tingué que veure l'ocupació militar que, el 1808, va patir aquesta zona per part de les tropes angleses i després franceses les quals, en el seu pas cap a Astorga, però sobretot en la seva retirada, i amb el suport de certs veïns de la vila malintencionats, van causar una forta desfeta i destrucció. Després caldria parlar de la desastrosa exclaustració de les ordres religioses amb les lleis de Mendizàbal, quan els governants van pensar que servirien per arribar a veure un país més just. Lamentablement avui s'ha demostrat que va ser molt negativa, fent que solament s'enriquissin alguns adinerats terratinents. Amb els seus murs derruïts, venda de solars i els estris destrossats i desapareguts, van augmentar les seves butxaques però van deixar òrfena la nostra història».

VEURE TOTES