Notícies

NOTÍCIES

18-02-2018
Tornar a creure
Missatge de Quaresma per a la Província

Benvolguts germans i germanes de la Província Ibèrica de Santa Teresa: Pau i coratge!

Us desitjo un molta felicitat en aquest temps de Quaresma, temps de salvació. Un temps idoni per estrenar la vida i començar el camí. Tot el que brolla dels nostres sants, de Teresa i Joan de la Creu, és una invitació insistent cap a l’aventura renovada de deixar-nos reconduir, de deixar-nos ressituar, segons l'Esperit. Invoquem junts l'Esperit, sense pausa, amb aquest desig profund que ens uneix al desig i al somni de Déu. No es tracta de fer el meu pla, el nostre pla, sinó el pla de Déu. No de realitzar-me a mi mateix, sinó deixar-me realitzar. Què em demana ara mateix Aquell que em va cridar i em va enamorar? Ara mateix, cap a on va la vida personal, comunitària i de la província? Què us crema dins? Cap a on us empeny?

ALEGRIA: La Quaresma, camí d'alegria?

M'atrau molt aquesta insistència de que la crida ardent del centre de la Quaresma té a veure amb una alegria profunda. Aquesta alegria és present al començament de l'evangeli i de l'itinerari del pelegrí, disposat a afrontar l'impossible enmig de tantes dificultats aparentment ‘insuperables’.  L’alegria de l'evangeli que ens fa desitjar sortir de nosaltres mateixos, trencar la por, rompre l’embolcall de les excuses.  Alegria que neix del protagonisme amorós de Déu. Convicció que el més important del nostre camí és deixar que Déu vagi teixint els fils de la nostra existència. Ser suficientment humils, pobres i deslligats de nosaltres mateixos perquè l'amor primer i la iniciativa de Déu siguin el centre.

LA MISERICÒRDIA DE DÉU

Fent-nos pobres i buidant-nos de nosaltres mateixos, oberts a l'Esperit, posem al centre la misericòrdia de Déu, alhora que fem ‘eso poquito que està en nosotros’, que és molt més del que sospitem. Ens cal ordenar la nostra vida, prioritzar el que és important. Decidir que ens hem de deixar acompanyar i ajudar, en un discerniment de veritables savis que davallen de la seva autosuficiència. Tenim el repte d'escoltar humilment a l'altre. Ens hi va la vida, és necessitat primera, connectar amb la Veu de Déu en el avui, amb el seu pla pel present.

Un silenci sostingut, que adora sense presses, escolta expectant, com el petit Samuel, sense mandra i sense jugar a conèixer a Jahvé, paraula sempre nova. Escolta sincera a través dels nostres germans i la nostra comunitat. Atreviment decidit per mirant-los als ulls i acollir les seves vides. Camí de tornada i de reconciliació, sense exclusions.

TORNAR A CREURE

Recuperar la fe en que Déu pot fer un miracle de resurrecció en nosaltres, com va fer amb els primers deixebles, tan de fang i tan humans, i que van canviar la història de la humanitat.

Dono gràcies a Déu per aquest temps que se'ns regala i demano perquè cadascun de nosaltres siguem camí d'ORACIÓ REESTRENADA. Carmelites desperts, en una missió cada vegada més marcada d'espiritualitat. M'atreu molt l’estratègia de centrar la vida, amb passió, per  resituar-la davant de la seva mirada i deixar-nos mirar. Voldria fer-me “perdedor” de tantes coses, perquè la meva vida sigui Jesús.

Temps de DEJUNI, per atrevir-nos a buidar el rebost i les butxaques d'algunes coses que no ens fan cap bé, encara que ens costi, per percebre i sentir d'una altra manera, com insisteixen els nostres sants: despreniment fecund, sense menysprear res, tornar a la simplicitat de cor, per aprendre a voler el bé i a voler-nos el bé.

L'ALMOINA ens urgeix a partir el nostre pa, a no queixar-nos de la precarietat del moment en què estem, acollir la pobresa de l'Orde, la feblesa i fragilitat dels nostres germans, manies, incapacitats, i estimar-nos més profundament de tota aparença, ganes o desganes, desitjar el bé. Abraçar l'altre i donar-li vida sense demanar res a canvi, ni jutjar.

L'oració i el silenci redescoberts, el dejuni que ens buida de nosaltres i ens fa sortir a l'altre, a la ‘altra riba’. L'almoina que ens fa generosos com la vídua de l'evangeli, que ‘va donar tot el que tenia per a viure’. Temps forts de silenci i adoració, dejuni de pa i de l'aliment a favor dels pobres, i almoina que ens fa sobris i solidaris.

DESPERTA TU QUE DORMS

Mentre escric aquestes paraules, que em sonen tan ‘espirituals i tan rodones’, m'arriben notícies que desperten la meva Quaresma: Unes famílies que moren de fred al travessar la frontera de Síria amb el Líban, els cossos submergits en el mar del sud de les nostres costes d'immigrants que busquen millor vida, un pare de família que mor sobtadament deixant la seva dona amb quatre fills petits, una religiosa que viu durament la foscor de la fe… Em brollen des de dins preguntes sense resposta i m'inquieten, i demano Déu que m’encengui i em remogui i faci la meva Quaresma com Ell la vol, i “traed a la copa de esta nueva vida” (com diria Neruda) aquestes vides ferides i apagades, per trencar la meva sempre queixosa i plena de comoditats, d'estructures culpables i de ceguesa i sordesa. Que m'arribi endins la fredor dels que moren a les cantonades del món, que m'arribi del fons dels mars el silenciós crit dels que ja descansen en una llar càlida i eterna, la llavor enterrada dels que moren i ens deixen sense raons i un silenci de gra de blat enterrat…  Vull ser gra de blat que s'enterra, es podreix i mor… Tant de bo que la nostra Quaresma rebi la força fecunda de tantes persones que són Jesús a la creu i que ens ressuscitin a tots per la novetat de Déu… És temps de caminar amb la passió que neix d'un món que té set i ens convoca units, en comunió, a una mateixa missió, la Pasqua, l'aventura invencible que neix del Ressuscitat.

Tinc un gran desig de viure aquesta Quaresma deixant-me conduir i deixant-me néixer. Mentre escric aquestes línies preparo la peregrinació que em durà a la terra de Jesús, la terra de tants conflictes i de tants somnis. Us portaré a tots vosaltres amb mi. A la capella primitiva on va néixer el Carmel, als peus de la Verge Stella Maris, a seguir les petjades d'Elies rere la remor de Déu, a Natzaret, terra de Maria i Josep (que ells vetllin i tinguin cura  de les vostres vides), i, pel desert, fins al Sinaí, a un esbarzer que continua cremant sense consumir-se en el cor dels qui creuen contra tota esperança.

Gràcies germans i germanes per poder fer junts aquest camí. La nostra major força és la comunió i la gratuïtat i la gratitud del nostre lliurament. Caminem units en Jesús i Maria.

Una forta i fraterna abraçada. Que Déu us beneeixi.

fra Miguel Márquez, ocd

Provincial

VEURE TOTES