Evangeli dominical

EVANGELI DOMINICAL

«Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»
17-07-2020
«Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»

Assaborim avui una segona i bona “ració” de paràboles, el gran recurs del profeta i mestre Jesús, i de la tradició evangèlica, per presentar la nova realitat (aquesta sí) del Regne de Déu, sorgida de les paraules i les obres del Mestre, i se sustenta gràcies a Ell i a tots els seus seguidors i deixebles. Amb la seva missió i el seu ministeri ha manifestat, d'una manera pràctica i real, la seva manera de “governar” i “gestionar” el món (primera lectura). Ell té cura de tot el que ha creat. La seva mateixa acció és “principi justícia”, obra sempre amb moderació i gran indulgència, ensenyant, humanitzant als homes i no donant mai res ni a ningú per perdut sinó que pugna per provocar penediment i suscitar esperança.

La manera de dur a terme tot aquest “programa” és essencial, perquè rarament cap fi justifica mitjans incoherents amb l’objectiu. Les paràboles donen testimoni, recorden, obren aquesta manera divina de canviar la realitat. Aquest poder i intervenció de Déu és com un bon sembrat que, inevitablement, es barreja amb “altres coses sembrades”, amb tota la complexitat de conviure el que és mig bo, el que és mig dolent i el que és dolent del tot, sabent que tot va creixent plegat en la realitat, entre les persones. Tanmateix, el Regne no talla ras. Per més que tingui clara i estigui segur de la seva veritat, aquesta no és la manera d'actuar perquè no se sap autènticament que hi ha dins (i sovint fora) de cadascú fins al final. Encara que estiguem segurs de la “identitat” de l'enemic, la resposta no és mai l'extermini simbòlic o real de la “no veritat”. Cal conviure amb el mal fins al final, sovint deixant-se colpejar i maltractar i fins i tot acabar desorientats per ell; però també cal encarar-lo, desemmascarar-lo, raonar amb ell, si “es deixa”, però res més. Al costat d'això o, potser, gràcies a això, sorprèn també la força que s'amaga en aquesta acció “secreta” divina, que no es correspon per a res amb la seva aparença externa. És el signe i la certesa més evident que es compta amb el favor de Déu: quan es persevera, es roman fidel en l'esperança de la realitat del Regne entre nosaltres, malgrat tots els greuges i aparences, i potser no es “venç” (com dèiem més amunt) però tampoc som derrotats.

Després, l'Evangeli torna a “explicar” la paràbola, afirmant ara que es tracta de fer visible el “secret”. Parlar de tot això amb veu alta, clara, comprensible, raonada i, millor encara, amb les obres i la vida, continua sent la nostra tasca.

» Primera Lectura

Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 12,13.16-19)

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.

» Segona Lectura

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,26-27)

Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.

» Evangeli

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: “No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull?” Ell els respongué: “Això ho ha fet algú que em vol mal.” Els mossos li digueren: “Voleu que anem a collir-lo?” Ell els diu: “No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: ‘colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner’.”»

[Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.»

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.»

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.»

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

»Qui tingui orelles, que ho senti.»]

LECTURES DEL DIUMENGE


...........